QUI SÓC

Bioneuroemoció - Tarot Evolutiu

QUI SÓC

 

Puc ser la persona que et faci adonar del per a què vius el que vius.

Geògraf de formació; ja de ben petit m’interessava conèixer el món que m’envoltava. Abocant-me a fora, creia que entenent el món aconseguiria explicar-me’l i així trobar les respostes a les moltes preguntes que em feia. Amb el viatge extern, però, anem coixos si és que mai arribem enlloc.

De fet, el món no hi ha qui l’entengui si primer no t’entens a tu mateix. Somniem en conèixer el món i ens oblidem de conèixer-nos a nosaltres mateixos. Tot rau en el viatge interior, el que de debò ens connecta amb la nostra essència.

Això ho descobreixo corrent maratons. Tant se val la ciutat on corris (món extern), cap al quilòmetre 30 sempre arribes al mur (món intern); el punt on el cos diu prou i et preguntes què redimonis estàs fent. Les cames no responen, no saps ni com encara flexiones els genolls, l’energia sembla abandonar-te i el cervell et diu que t’aturis; que tot és absurd i el cos està al límit. Les reserves de sucre s’han exhaurit i el cos només es nodreix de les reserves de lípids que li costen més de metabolitzar.

El mur és el clímax d’un diàleg intern que, un cop superat, és el llindar a una experiència desconeguda; el cos corre per inèrcia i els mals semblen dissipar-se com per art de màgia. La diferència entre aturar-te o seguir depèn de la ment. Si poses atenció al cansament físic aviat abandones, si recordes el propòsit pel que estàs corrent és molt probable que creuis la línia d’arribada dotze quilòmetres més enllà. T’ho diuen però fins que no ho experimentes no veus l’evidència; el cos (ben entrenat) obeeix sempre la ment, i així és.

Vaig ser-ne conscient el 2016, l’any en quècomplia els 40. El meu ego va reptar-me a fer 4 maratons, una per dècada, per demostrar que encara era jove.

I les vaig fer, i les vaig acabar…

I ara què? Vaig preguntar-me tot visitant l’Acròpolis l’endemà mateix d’haver fet la marató d’Atenes amb la medalla de finisher penjada al coll.

La resposta em va arribar al cap de ben poca estona, visitant els jardins que envolten el bressol de la nostra civilització. Una pintada en un banc del parc cridava Σωκράτης free! just davant una cova que diuen fou la presó on Sòcrates, qui per coherència amb el seu pensament, va decidir romandre-hi tancat esperant la sentència a mort que no pas pagar per comprar la seva llibertat física.

Vaig imaginar-me viure allà dins tancat; com la humitat, la falta de llum, la mala alimentació i el poc espai per moure’m anirien rossegant-me el cos… i de cop vaig pensar en Plató i el mite de la caverna, del concepte de realitat… i vaig observar la metàfora que estava pensant. Alguna cosa em deia que deixés estar el cos, que ja l‘havia posat a prova i que per més maratons que corrés era evident que les cames no em portaven mai gaire lluny. Que fixés l’atenció de debò en mi, que descobrís el món interior que creia tancat en el meu cervell, només coneixent-me aconseguiria arribar a la plenitud i a la llibertat —la de la ment i la de pensament—. Mantenir la coherència i la llibertat interior a la què Sòcrates mai va renunciar, —perquè no la perdem mai— malgrat estar empresonat físicament feia 2500 anys dins la cova que ara jo tenia davant dels meus ulls.

Així és com vaig decidir cursar, l‘any 2017, el postgrau en Bioneuroemoción® per l’Enric Corbera Institute amb l’aval de la Universidad Iberoamericana de Torreón, Mèxic.

Ho vaig fer per mi, per conèixer-me, fer-me adult emocionalment i dur les regnes de la meva vida. A fe de Déu! L’experiència ha sotragat a millor el meu món intern i les manifestacions en el meu entorn són tan evidents que el mateix que vaig experimentar davant la presó de Sòcrates em diu ara que no escatimi l’après a ningú. Que el camí d’autoindagació que estic fent haig de compartir-lo ara que per fi he descobert el meu propòsit de vida.

Com et deia al principi, puc ser el teu acompanyant; la persona que et faci adonar delper a què vius el que vius; en prenguis consciència. Res en aquest món passa per casualitat i si has arribat a llegir-me fins aquí és que possiblement hem de coincidir i en un moment fer junts part del nostre camí per seguir avançant.

Serà un plaer i tot un honor em permets acompanyar-te.

Gràcies.

  • Jaume Garrós i Badal